Antonio Canova

Antonio Canova (Possagno, Vèneto, 1 de novembre de 1757 - Venècia, 13 d'octubre de 1822) va ser un escultor venecià. És considerat com el màxim exponent del Neoclassicisme italià, i per això ha rebut el sobrenom de ''el nou Fídies''. També se'l considera l'últim gran artista de l'escultura italiana.

Va ser sobretot el cantor de la bellesa ideal femenina, exempta d'afectació: basta a tal propòsit recordar les obres inspirades per les ''tres Gràcies'' i per Hebe, del Museu de Forlì, o també algunes de les seues obres mestres, com ara la ''Venus sortint del bany'', ''La Venus Itàlica'' i l'estàtua dedicada a Paulina Borghese. El seu art i el seu geni van exercir una gran i decisiva influència en l'escultura de la seua època.

Va iniciar joveníssim el mateix aprenentatge, desenvolupant-lo exclusivament a la ciutat de Venècia, situada a prop de 80 km de la seua localitat natal, Possagno. A Venècia va començar a esculpir les seues primeres obres. L'ambient venecià va ser per al jove Canova el de la seua formació. Hi va absorbir, especialment durant el seu primer període de producció artística, la influència de l'escultor del Gian Lorenzo Bernini, indiscutit mestre de l'estil barroc.

Als vint-i-dos anys es va traslladar a Roma, on va trobar la manera d'identificar i conèixer els principals protagonistes de l'art neoclàssic, inserint-se amb aquests en el clima de ''capital de la cultura'' del qual gaudia la ciutat capitolina al . Després de la seua mort, i durant tot el , els crítics van estar d'acord en el fet que, amb Canova, Itàlia va gaudir d'un paper principal en el panorama escultòric europeu, com mai no ho havia fet. Proporcionat per Wikipedia